El nou número de la revista Carrer dels Arbres en línia

El nou número de la revista del Museu de Badalona, Carrer dels Arbres, corresponent a l’any 2020, ja està disponible al nostre web.

Descarregar la revista

 

 

El Museu torna a obrir

El Museu de Badalona està obert al públic des del dimarts 26 de maig en el seu horari habitual, amb l’excepció del dissabte a la tarda que, de moment, romandrà tancat.

La quantitat de visitants està limitada a un terç de l’aforament en els espais oberts al públic: recepció, conjunt Termes-Decumanus i exposició temporal de la 2a planta.

El servei de consultes a l’Arxiu Històric i a l’Arxiu d’Imatges es continua fent de forma telemàtica o telefònica, si bé es permeten les consultes presencials de forma restringida i només amb cita prèvia amb el personal responsable.

No s’ofereixen activitats ni visites guiades durant la fase 1, i tampoc no es permet l’entrada de grups (excepte petits grups tipus unitat familiar).

La Casa dels Dofins i el Jardí de Quint Licini de moment romanen tancats.

Tot i aquestes lògiques limitacions, ja sabeu que continuem al vostre servei també en el telèfon, el correu electrònic, la pàgina web i les nostres xarxes socials.

#TornaremalsMuseus

 

Horari Museu: de dimarts a divendres de 10 a 14 h i de 17 a 20 h. Dissabtes i diumenges de 10 a 14 h

 

LLEGIR NOTA DE PREMSA

PÍNDOLES DE PATRIMONI. Exposició La gran il·lusió. El cinema a Badalona 1898-1975

Francesca Garcia, cap del departament de Difusió i dissenyadora de les exposicions del Museu de Badalona, us convida a passejar per una de les mostres més destacades i que més èxit de públic ha tingut de les que s’han pogut veure en aquest museu en els darrers anys:  La gran il·lusió. El cinema a Badalona 1898-1975.

 

DARRERA SETMANA. Sabies que…? Preguntes i respostes del 18 al 22 de maig

Aquesta serà la darrera setmana de la proposta que us portem fent des de finals del mes de març tant a la nostra pàgina de facebook com a la web.

És una proposta d’entreteniment molt senzilla. Us plantegem diàriament -de dilluns a divendres- una pregunta per tal que poseu a prova la vostra capacitat investigadora. Cada dia publiquem una nova pregunta i la resposta del dia anterior.

És com un petit repte personal, no cal que ens envieu la resposta al Museu, només us caldrà confirmar l’endemà a la nostra pàgina si la resposta que heu pensat és -o no- encertada.

Tot plegat un petit passatemps que us volem oferir aquests dies en què, com que el Museu està forçosament tancat, reforcem la comunicació a través del web i de les xarxes.

Animeu-vos a participar-hi!!

CONSULTAR LES PREGUNTES I RESPOSTES DEL 25 AL 27 DE MARÇ

CONSULTAR LES PREGUNTES I RESPOSTES DEL 30 DE MARÇ AL 3 D’ABRIL

CONSULTAR LES PREGUNTES I RESPOSTES DEL 6 AL 10 D’ABRIL

CONSULTAR LES PREGUNTES I RESPOSTES DEL 13 AL 17 D’ABRIL

CONSULTAR LES PREGUNTES I RESPOSTES DEL 20 AL 24 D’ABRIL

CONSULTAR LES PREGUNTES I RESPOSTES DEL 27 AL 30 D’ABRIL

CONSULTAR LES PREGUNTES I RESPOSTES DEL 4 AL 8 DE MAIG

CONSULTAR LES PREGUNTES I RESPOSTES DEL 11 AL 15 DE MAIG

 

PREGUNTA DEL DIA 18 DE MAIG

A la Festa del Badiu que se celebra al Parc de Can Solei en el marc de les Festes de Maig, és tradició d’anar a dinar a l’establiment instal·lat per a l’ocasió, anomenat Can Cinto de la Palla. Aquest nom fa al·lusió a una fonda molt popular que hi havia hagut a la carretera de Mataró, però identifica també un personatge badaloní, fill dels amos d’aquella fonda.

Sabeu qui era?

 

RESPOSTA DEL DIA 18 DE MAIG

En Cinto de la Palla es deia en realitat Eduard Alsina Bilbeny (1889-1921). Anarquista i militant sindical revolucionari, pertanyia a una família que, en tenir la fonda de Can Cinto de la Palla, era benestant.

Alsina treballava com a maquinista a la companyia del ferrocarril MZA (Madrid-Zaragoza-Alicante), però el 1912 va ser acomiadat a causa d’una vaga. El 1914 va ser readmès, i el 1917 l’empresa el va tornar a acomiadar, ara definitivament, pel seu paper destacat durant la vaga revolucionària de l’agost d’aquell any. Mecànic de professió, va muntar aleshores un taller per compte propi, però no va trencar els seus lligams amb la CNT.

Després d’haver patit dos atemptats, perpetrats sense èxit pel sindicat Lliure, fou, finalment, assassinat a Barcelona, just quan acabava de sortir del Govern Civil, on s’havia entrevistat amb Martínez Anido, que l’havia fet víctima d’un parany.

 

PREGUNTA DEL DIA 19 DE MAIG

Mireu quina peça més magnífica dels fons del Museu, sabeu qui va fer aquesta escultura de l’arcàngel Gabriel? On creieu que podia anar col·locada?

Com sempre, us recordem que aquest joc es planteja com un petit repte personal, no cal que ens envieu les vostres respostes, només que demà comproveu en aquesta pàgina o en el nostre web si heu endevinat o no la resposta.

#museusacasa #Museubdnquiz #sabiesque #joemquedoacasa

 

RESPOSTA DEL DIA 19 DE MAIG

Aquesta escultura de l’arcàngel Gabriel la va fer l’artista, arquitecte i escultor JOSEP M. JUJOL GIBERT (Tarragona 1879-Barcelona 1949) com a part d’un projecte pensat per dotar de personalitat i bona imatge l’entrada i l’escala principal de la Torre Codina, una gran casa-torre situada al barri de Canyet. Aquesta casa va ser adquirida l’any 1935 per la família Negre, de Sant Joan Despí, amb qui Jujol tenia amistat i per a qui ja havia treballat. L’any 1943 Jujol hi va fer diverses intervencions per encàrrec de la família.

La figura –de guix i dotada d’una ànima que li permet el modelatge- representa un àngel, de cos sencer, vestit amb una túnica estampada en verd, vermelló, marró i daurat, i està decorada amb incisions. Té el braç dret enlairat, amb la mà en actitud de beneir, i sosté un filacteri amb la mà esquerra, amb la inscripció “Ave Maria Gratia Plena”. Presenta unes ales estilitzades de llauna, de color verd i daurat. La figura descansa sobre una peanya de fusta de pi motllurada pintada amb els mateixos colors que la figura. Amb una alçada total de més de dos metres, estava col·locada a l’inici de l’escala, presidint tot el conjunt.

La figura de l’arcàngel és un homenatge al fill gran de la casa, que es deia Gabriel.

Aquesta escultura es conserva als fons del Museu des de l’any 2003 quan la Torre Codina va ser adquirida per l’Ajuntament.

#museusacasa #Museubdnquiz #sabiesque #joemquedoacasa #aixòsacaba #TornaremalsMuseus

 

PREGUNTA DEL DIA 20 DE MAIG

Ja us vam anunciar que aquesta setmana serà la darrera d’aquest petit entreteniment que us hem proposat des de que vam iniciar el confinament, i no podem pas plegar sense preguntar-vos sobre aquests objectes tan curiosos que apareixen a la imatge.

Sabeu què eren aquestes dues peces metàl·liques que podeu veure -una oberta i l’altra tancada- en aquesta fotografia? Per què podien servir?

 

RESPOSTA DEL DIA 20 DE MAIG

Són capsetes porta-segells d’època romana. Aquests objectes servien per assegurar que, tant si es tractava de simples missatges casolans com si eren missatges de gran importància política, el receptor pogués estar tranquil en el sentit que ningú havia llegit la notícia abans que ell.

Per tal que ningú pogués llegir el contingut de les missives, les tauletes de cera, on s’escrivia el text, es lligaven amb uns cordills que es creuaven a la capseta de metall. Un cop aquesta capseta s’omplia de cera, els cordills hi quedaven fixats. A la part de sobre de la cera, l’emissor hi gravava el seu segell, que n’autentificava la signatura. D’aquestes capsetes, en podeu veure diversos exemplars al Museu. Generalment eren de metall però també podien ser d’os. Les formes són diverses: rodones, ovalades, de llengüeta… Algunes tenen decoracions exquisides i d’altres són simplement llises.

Les tauletes de cera (tabulae ceratae) eren per als romans el que per a nosaltres han estat durant molts anys, i són encara, les cartes i els sobres, a més de llibretes d’anotacions, llibres de comptabilitat, etc. Eren petites tauletes rectangulars fetes de fusta, i la majoria tenien la part central més profunda i les vores més altes. A la part més profunda es posava la cera líquida, sobre la qual s’escrivia un cop s’havia refredat. Les tauletes podien ser de diversos fulls segons la llargada del text, però normalment, per a missatges curts, eren de dos fulls (díptics) que s’unien a través d’un forat amb fils o cordills vegetals o de pell. Les mides més comunes eren les de 14 x 12 cm. Al Museu conservem petites tauletes de cera fetes d’os, que caben en el palmell de la mà i servien per enviar petits missatges d’amor o d’ajuda que es podien entregar gairebé sense que es notés.

I sabíeu que els romans van ser uns dels primers a tenir un servei de missatgeria estatal? S’anomenava cursus publicus i el van copiar dels perses. En un principi, els missatgers que anaven a cavall es posicionaven a un dia de camí els uns dels altres. Hi havia un constant relleu de genets i els missatges passaven d’una mà a l’altra fins a arribar a destí en el mínim temps possible. D’aquesta manera, el control des de Roma del que passava a les províncies estava garantit. Però August canvià el sistema: el missatger seria sempre el mateix, i per aquesta raó va fer construir un ampli entramat de carreteres que comunicaven els diferents territoris de l’Imperi i va equipar les carreteres principals amb estacions per al canvi dels cavalls (mutationes) i amb llocs on parar i descansar durant la nit (mansiones). Distaven l’un de l’altre una jornada de viatge i estaven localitzats normalment cada cinc mutacions. Les mansiones eren grans edificis destinats a viatgers i hostes que hi podien passar la nit i eren també la residència del personal de servei.

El cursus publicus estava destinat només als missatges i a les persones de viatge per compte de l’Estat. Els privats se’n beneficiaven només de manera ocasional, tot i que hi havia excepcions amb persones de certa importància. En general, els privats feien servir per a la missatgeria els seus propis esclaus, anomenats tabellarii, o bé cursores en el cas que el lliurament hagués de ser més ràpid. Per a petites trameses es feien servir comerciants, persones de confiança que feien de carters, o mariners que tenien la mateixa destinació on havia d’anar la carta. És fàcil imaginar com el pobre tabellarius no tan sols acabava portant els paquets i cartes del seu amo, sinó que també acabava portant el dels seus amics, que fàcilment aprofitaven l’ocasió per comunicar-se amb familiars llunyans, estalviant-se bona part del cost del trajecte.

D’aquesta manera es formava el que ha estat definit com “una societat de mútua assistència pel que fa al correu postal”. L’eficàcia d’aquest sistema rudimentari podia ser notable, però no es podia regular, i com deia Ciceró, les cartes llestes havien d’esperar sovint diversos dies abans de ser enviades.

#museusacasa #Museubdnquiz #sabiesque #joemquedoacasa #TornaremalsMuseus

 

Capsetes porta-segells de bronze i os, de la col·lecció del Museu de Badalona

 

Recreació del procés de lligar la tauleta

 

PREGUNTA DEL DIA 21 DE MAIG

Amb aquesta pregunta ens acomiadem d’aquest joc que hem compartit durant el temps del confinament més estricte.
 
Trobareu el Museu obert a partir de dimarts 26 i continuarem actius a les xarxes, no patiu! Demà hi haurà sopa de lletres, un passatemps que encara us oferirem cada divendres.
 
Volem amb aquesta darrera pregunta reivindicar les publicacions periòdiques del Museu que han servit per donar a conèixer de treballs d’investigació en el camp de l’arqueologia, la història, l’art, la geografia i la lingüística, sovint realitzats a partir dels fons del Museu de Badalona o amb documentació de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Badalona.
 
Precisament la setmana que ve podreu consultar, al nostre web, el nou número de la revista Carrer dels Arbres, que el Museu edita des del 1979.
 
Però, sabeu si el Museu havia publicat alguna altra revista abans?
 

RESPOSTA DEL DIA 21 DE MAIG

El Museu va publicar una revista entre els anys 1969 i 1981. Es titulava AMISTAD. BOLETÍN DEL MUSEO MUNICIPAL i, a partir del 1978, en català, AMISTAT, BUTLLETÍ DEL MUSEU MUNICIPAL. De periodicitat mensual, en total van arribar a sortir 125 números.

La revista que es publica actualment, Carrer dels Arbres, ha tingut pràcticament sempre un contingut centrat en l’arqueologia, la història, l’art i el patrimoni de Badalona (exceptuant la breu 2a època, de continguts més generalistes). Amistad/Amistat també tractava aquests temes, però en menor mesura, i dedicava més espai a la vida de les entitats i a les activitats que organitzaven.

Cal tenir present que aquells anys el Museu acollia un bon nombre d’entitats badalonines, anomenades seccions, com Belles Arts, Badalona Sardanista (ambdues encara residents al Museu), Cine Club Studio, Infantil i Juvenil, Fotogràfica, Astronomia i Meteorologia, Esbart Badalona, Solaz y Cultura, Astronàutica, etc. Després, els temps van anar canviant i es van crear altres entitats més relacionades amb les tasques museístiques i patrimonials, com el Grup de Sant Jeroni o el d’Història i masies.

Durant uns anys, del 1979 al 1981, Amistat i Carrer dels Arbres van sortir simultàniament, fins que aquesta darrera va acabar substituint la primera, que era de concepció més moderna i adequada als nous temps. Posteriorment, Carrer dels Arbres també s’aniria transformant en funció de cada moment fins a arribar a l’època actual, la quarta, en què la revista surt en format digital.

Podeu consultar la revista Amistad/Amistat a: http://ves.cat/euhX

Podeu consultar un article sobre Amistat a:http://ves.cat/euhU

Podeu consultar la revista Carrer dels Arbres a: http://ves.cat/et2h

#museusacasa #Museubdnquiz #sabiesque #joemquedoacasa #TornaremalsMuseus

 

 

PREGUNTA DEL DIA 22 DE MAIG

Si avui és divendres, avui toca sopa!?

Ja us vam avançar que tot i que donem per finalitzat el nostre joc diari, de moment els divendres seguirem oferint-vos l’habitual sopa de lletres. Un entreteniment, dels de tota la vida, que avui dediquem a un déu que tots coneixeu molt bé: BACUS.

Ja sabeu que és el déu del vi, del teatre i de la fecunditat, una divinitat estretament relacionada amb la ciutat romana de Baetulo (actual Badalona) que, a més de disposar d’un teatre, tenia la principal font de riquesa en el conreu de la vinya i la producció i comercialització del vi.

Avui us proposem redescobrir a Bacus, al qual el Museu va dedicar una exposició que es va poder veure del 28 de març al 9 de juny del 2019, localitzant en aquest garbuix de lletres el NOM DE 10 PERSONATGES que estan relacionats amb la vida i els mites bàquics. Us hi atreviu?

Bona recerca!

#QuizMuseubdn #Divendressopa #TornaremalsMuseus

Descarregar la sopa de lletres: http://ves.cat/euib

 

RESPOSTA DEL DIA 22 DE MAIG

Aquests eren els noms que s’amagaven a la sopa que us vam proposar el divendres:

ARIADNA. Filla de Minos, rei de Creta. Donà un cabdell de fil a Teseu, de qui s’enamorà, perquè pogués matar el Minotaure del laberint i després sortir. Van escapar junts, però Teseu la va abandonar a l’illa de Naxos. Bacus passava per allà amb el seu seguici i va quedar encantat de la seva bellesa i la va fer la seva esposa.
*
FAUNE. Antiga divinitat romana que presenta dos aspectes molt diferents: per una part era el protector dels ramats i pastors, per l’altra es un lasciu geni del bosc que persegueix Nimfes i fa bromes de mal gust als pastors.
*
JÚPITER. Pare de Bacus per la seva relació amb Sèmele. Quan per un engany de Juno, aquest la va anar a veure, Sèmele va morir fulminada per un dels seus raigs. Però aleshores ell li va treure el fetus del ventre i se’l posà a la cuixa on Bacus va créixer fins que va tenir nou mesos.
*
MÈNADA. Dona que segueix a Bacus i, en un estat de frenesí extàtic, celebra els seus ritus amb cançons, danses i música a la muntanya.
*
MIDES. Rei de Frígia. En una de les llegendes sobre aquest rei, es parla que va acollir a Silè a casa seva, després que el seus servents el van trobar dormint a la vora d’un camí. Com que sabia que era company de Bacus, el va fer avisar i quan aquest el va anar a recollir li va dir que li concediria un desig. El rei va demanar que tot el que toqués es convertís en or. Però aviat se’n va penedir i va suplicar al déu que li tragués el privilegi, cosa que va fer enviant-lo a rentar-se al riu Pactolos, la sorra del qual des d’aleshores té granets d’or.
*
NIMFA. Personifica la bellesa i la fecunditat de la natura. Els agradava la dansa i la música, tenien un caràcter enamoradís i varen conquerir a grans déus.
*
PAN. Fill de Mart i una Nimfa. La seva lletgesa va espantar tant a la seva mare que l’abandonà. Era un déu pastoral i caçador, protegia els remats, els animals salvatges i la seva reproducció. Era ràpid i àgil.
*
SÀTIR. Són éssers de la natura que acompanyen el seguici de Bacus, al que segueixen, sovint dansant i bevent vi.
*
SÈMELE. Filla de Cadme i Harmonia, reis de Tebas. Mare de Bacus i tia de Penteu i Acteó.
*
SILÈ. Era fill de Mart i una Nimfa. Va ser el protector i educador de Bacus als boscos.

Recordeu que si us fascina el món bàquic al Museu podeu trobar el catàleg de l’exposició Bacus, les màscares del déu que us permetrà endinsar-vos en els mites i llegendes d’aquesta divinitat a través d’una magnífica selecció de peces d’època romana procedents tant del propi Museu de Badalona com d’altres museus d’arreu del territori català.

Descarregar solucions: http://ves.cat/euie

#SopaMuseubdn #TornaremalsMuseus

 

PÍNDOLES DE PATRIMONI. L’oscillum de Badalona

La Núria Sadurní, tècnica del departament de Difusió del Museu de Badalona, ens convida a descobrir una de les peces més singulars –i refinades- de l’exposició permanent del Museu, dedicada a la Baetulo romana: l’oscillum. Un objecte decoratiu del segle I dC, realitzat en marbre i estretament vinculat a Bacus, el déu del vi i del teatre.

 

PÍNDOLES DE PATRIMONI. Els ungüentaris de Baetulo

L’Esther Espejo tècnica del departament de Difusió del Museu de Badalona ens convida a posar la mirada en la col·lecció d’ungüentaris de l’exposició permanent de la Baetulo romana. Objecte habitual de les llars romanes, els nostres avantpassats utilitzaven l’unguentarium en dos dels rituals més importants de la seva vida quotidiana: el ritual del culte al cos, com a higiene i salut física, i el ritual del culte funerari, com a mostra de respecte als difunts.

 

PÍNDOLES DE PATRIMONI. Els socarrats de Can Bofí Vell

La M. Dolors Nieto, cap del departament de conservació i documentació, ens convida a descobrir un conjunt de socarrats, totalment desconegut, que forma part dels fons del Museu de Badalona.

Són peces de fang cuites, cobertes per una capa de calç i amb un dibuix esquemàtic fet amb òxid de ferro. Aquestes peces es posaven al sostre entre les bigues.

Datades del segle XVI-XVII provenen de la masia de Can Bofí Vell, una masia amb torre de defensa, situada a la part mes alta del barri de Sant Crist, que gairebé va desaparèixer als anys vuitanta degut al seu abandonament i a causa d’estar situada a l’àmbit del polígon Batllòria Montigalà.

Són peces modestes, honestes, amb una decoració molt simple i senzilla com ho eren bona part de les masies de Badalona, un patrimoni poc considerat i gairebé desaparegut.

 

PÍNDOLES DE PATRIMONI. L’herma del déu Bacus

Clara Forn, arqueòloga del museu de Badalona ens explica les peculiaritats d’una de les últimes peces que han entrar a formar part de la col·lecció d’arqueologia del Museu. Una peça singular i molt especial que va ser descoberta el 10 de febrer del 2017 a una intervenció al lateral de l’Autopista C31 que va aportar uns resultats inesperats per l’arqueologia de Badalona. La bellesa del seu rostre i el traç elegant ens evoca l’esplendor quotidià d’alguns dels habitants de Baetulo.

 

PÍNDOLES DE PATRIMONI. Retrat de Pau Rodón i Amigó

La Montserrat Carreras, cap de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Badalona, avui ens descobreix la figura de Pau Rodon i Amigó (Badalona 1870-1950) tècnic tèxtil, mestre, publicista i bibliòfil, a partir del retrat de cos sencer que Francisco Morillo li va fer a principis del segle XX.

 

PÍNDOLES DE PATRIMONI. Cap de dona vella (s. I aC)

L’Esther Gurri, tècnica-arqueòloga de del Departament d’Arqueologia del Museu de Badalona, ens mostra una peça poc coneguda del Museu, tot i ser una de les peces més destacables de l’exposició permanent. Es tracta de l’escultura d’un bust, de gran qualitat artística, de marbre que ha arribat a nosaltres una mica deteriorat, on hi podem veure reflectit el realisme escultòric d’influència itàlica però també de l’hel·lenisme, que ens porta a datar la peça entre el 60-40 aC. Aquesta peça formaria part d’un monument funerari i cal destacar que es tracta d’un dels pocs retrats femenins d’aquesta època a Catalunya.